dissabte, 27 de desembre de 2008

I'm back

Bé, desprès d'un any l'altre dia em vaig posar a buscar pel bagul de les coses començades, a mig fer, abandonades i vaig trobar això.
Increïblement la última entrada fa un any que es va publicar, un any.
Un any en el que han passat moltes coses, un any que tot i tenir 365 dies , 8760 hores, 525600 minuts i 31536000 segons ha passat ràpid, molt ràpid.


Quantes vegades hem sentit que la gent gran ens diu que el temps passa molt ràpidament i que nosaltres creixem massa ràpid?

Tot i que abans no hi estava massa d'acord, ara m'he adonat que es completament cert, a mesura que l'edat avança el temps sembla accelerar-se d'una manera vertiginosa.
De la mateixa manera que els solsticis d'hivern i d'estiu provoquen que els dies s'allarguin i s'escurcin cada vegada (tothom sap que no son els solsticis, que és el moviment de la terra al voltant del sol que pim pam pum ... ) la nostra vida sembla estar formada per un etern solstici d'estiu.
Quan som petits els dies ens semblen eterns, l'escola es fa molt pesada i els anys passen lentament, però a mesura que anem creixent ens adonem que els dies comencen a passar més ràpid, els anys també i que de sobte sembla que fos ahir quan fèiem els anys , quan avui en fem més.

Malgrat la tristesa que avui sembla que tingui aquesta entrada, no necessàriament s'ha de interpretar així. Tot i la rapidesa amb la que passen les coses hi ha moments que semblen ser infinits, hi ha moments que sembla que el mateix univers es pari i comenci a funcionar un rellotge apart, un rellotge de sorra sense sorra, un rellotge d'agulles sense agulles.
Hi ha moments en que sembla que l'univers sencer s'hagi aturat i estigui contemplant-los. Com per exemple quan creus retornar l'ànim a algú que l'havia perdut, quan observes com un nadó petit dorm tranquil·lament , quan la cosina petita intenta cagar el tió amb un pal que és mes gran que ella...

Sí, el món es mou a velocitat vertiginosa, avançant deu passes cada vegada. Però de vegades el rellotge de la terra sembla aturar-se durant uns instants eterns ..

...potser és això la felicitat?

(Fotografia feta a Ibón Urdiceto, a 2368 metres durant les vacances d'estiu)


PS: Per cert Bon nadal i Bon començament d'any a tothom!!!!!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Un escrit realment inspirador. Sí senyor, molt enternidor.
Feliç any nou

Rel Tora Ki

maRia ha dit...

uaah hiro! ja que tu també fas spam a unbus he decidit passar-me ^^
realment el que has escrit es molt macu^^
i si, tens raó, el temps cada cop passa més ràpid, a mesura que creixem sembla que els anys s'escurcin a dies o minuts... i quan els moments en que el temps es "para" potser sí que són moments de felicitat, però també trobo que els moments que passen volant potser passen tan ràpid perquè gaudim, no?

un petuneet! =D

maRia